dimecres, 30 de desembre de 2009

dimarts, 1 de desembre de 2009

Si tinguessis aquesta memòria per als estudis

Es dóna el cas que estava llegint un volum de Hug el Troglodita de Gosset (per cert de la brillant col·lecció de “Clásicos del Humor” que ens ha premés de recuperar tot d'autors estatals i les seves obres oblidades) tot fixant-me en què els primers dinosaures que hi apareixien més que dinosaures semblaven dracs:

Això, no va durar sempre així, i els animals van anar millorant fins a semblar dinosaures sauròpodes (diplodocs, i aquestes coses). Vaig pensar que simplement a còpia de dibuixar-ho en Gosset n'havia après i que s'havia fixat més en la mena de característiques que diferenciaven les rèptils mitològics dels prehistòrics.
El cas és que mirant una imatge vaig trobar que alguna cosa em sonava:

 

De què em sonava a mi aquestes potes de dinosaure? La imatge em portava al cap el record de l'àlbum de l'Espirú i dibuixat per en Franquin d' “El turista del Mesozoic”. Em feia la sensació que tenien un aire i la idea la vaig tenir voltant-me el cap fins que em vaig acostar a la biblioteca per a comparar les dues obres, l'una al costat de l'altra.



Vaja, i allà ho tenia. La semblança era evident. Però la meva mare tenia raó en dir-me la seva frase, o era simple paranoia meva?

Aquesta segona imatge feia pensar que difícilment, però al cap i a la fi no podien haver tantes maneres de dibuixar una pota de dinosaure. Però un moment! Què era aquesta vimnyeta que hi havia a sota de l'anterior:

Aquesta segona imatge feia pensar que difícilment, però al cap i a la fi tampoc  no hi podien haver tantes maneres de dibuixar una pota de dinosaure. Però un moment! Què era aquesta vinyeta que hi havia a sota de l'anterior:

Això ho acabava de veure:


D'acord. Ara la copiada era evident. Fins i tot les onomatopeies eren les mateixes. De fet seria un d'aquells casos tan evidents que a Internet ara serien titllats de “Fail”. Però fins on havia arribat aquesta calcada? Llavors va ser quan vaig començar a repassar l'antologia cavernícola a la cerca d'imatges que em sonessin iot provant d'emparellar-les amb l'àlbum.

Aquí en teniu una mostra:


 

 
 Que encara que l'hagi d'invertir per a què s'apreciï, segueix semblant-se a aquest:


 

 
 Podria seguir una estona més enllaçant peus com els següents d'aquí i allà,


però seria avorrir-vos. A més, no tinc més que una antologia de l'Hug. Suposo que al llarg de la seva obra hi deu haver diversos casos més com aquest.

Vull que quedi clar. Una cosa. No estic criticant que en Gosset copiés en Franquin. Tots els dibuixants copien d'una manera als altres. De fet, copiant s'aprèn molt. Només m'ha cridat l'atenció que algú que es va dedicar durant tant de temps a crear personatges del mateix tema es dediqués a copiar un cop rere l'altre i al llarg dels anys el mateix àlbum belga. Com si no n'hi haguessin d'imatges i imatges per copiar.

Per demostrar que tinc raó, i que fins i tot els més grans mestres del dibuix copien m'acomiado amb el vídeo que al YouTube anomenen Disney templates Fail.


No són els únics. Qui pugui que compari l'escena de Winnie the Pooh en què en Cristopher Robin es passeja per una riba amb l'escena en què ho fa en Mowgli. Si és que qui més qui menys, tots els dibuixants han pecat del mateix.


Només em  pregunto com dec tenir organitzat el cap per haver reconegut una grapa que si bé vaig veure un fum de vegades quan era un vailet ja feia potser una dècada que no havia vist la llum.

divendres, 20 de novembre de 2009

Colomada 13 - Amb esforç i voluntat es pot


Colomada 12 - Colomada 13 - Colomada 14

Nen dolent: Vine un moment! He trobat un colom!
Colom: Què hi deu haver amagat?
Colom: Un pot! Què deu guardar?

dimarts, 10 de novembre de 2009

Colomada 12 - Batallant


Colomada 11 - Colomada 12 - Colomada 13

Colom: Què t'ha passat?
Colom: Cap allà?
Colom: Què deu haver-hi?
Colom: No veig res.
Nen dolent 1: Sembla que aquest pèndol és més resistent que l'altre.
Nen dolent 2: Espera a què faci les voltes senceres.

dijous, 5 de novembre de 2009

L'Astèrix més trist

Sóc conscient de què l'últim àlbum de l'Astèrix i l'Obèlix (El llibre d'or) tenia poques pretensions i que no anava més enllà de commemorar l'aniversari del parell de gals sense explicar una història coherent, però llegir-me'l no ha pogut fer més que entristir-me. Històries inconnexes, situacions entaforades l'una rere l'altra, amb afany d'encadenar gracietes que no sabien com col·locar-les... Fa poc l'Ibáñez va presentar la Venganza Cincuentona en què els enemics acumulats, també durant 50 anys, es venjaven d'en Mortadel·lo i Filemó. Era un àlbum commemoratiu amb totes les de la llei, però que al mateix temps esdevenia una història nova. Es desprenia que l'incansable comicaire català tenia moltíssim a explicar.

L'Uderzo no. Es veu que vol escriure'n alguna cosa. Traspua ànsies de dibuixar l'Astèrix. Necessita fer-ho. Fa molt que ja no ha fet res més. Però ja no sap què fer-li fer. Ja no té més històries per explicar. I adonar-me'n, a mesura que llegia l'àlbum m'entristia.

Es troba a faltar i molt en Goscinny. Normalment, quan es parla de grans artistes del món del còmic es parla de dibuixants. L'Uderzo és de fet un gran dibuixant. En sap un niu i sembla que l'edat no l'afecti, però de la parella, el gran era en Goscinny. El guionista. Un home que toqués el que toqués ho convertia en or. Astèrix, Iznogud i Lucky Luke serien les seves aportacions més famoses en el món del còmic, i gràcies a ell d'indiscutible èxit. La seva traça era increïble. En Morris odiava els jocs de paraules. En Tabary els adorava. Ell s'hi adaptava. Es pot apreciar clarament en el seus àlbums. Tenia l'enginy per a no esgotar-lo només en un dels camps de l'humor, com fan d'altres humoristes, i els explorava magistralment per a l'entreteniment del públic. El prolífic autor va poder guionitzar més d'un centenar d'àlbums abans de morir prematurament als 51 anys. I com es va notar la seva absència! En Morris és l'únic que se'n va sortir amb traça. I per què va tirar endavant amb altres guionistes. No va ser el cas d'en Tabary que després d'un parell d'àlbums barrocs va semblar navegar totalment a la deriva. I tampoc va ser el cas de l'Uderzo.

Després dels primer 24 àlbums produïts en només 19 anys, l'Uderzo va provar de seguir sol, mitjançant històries més novel·litzades o tocant temes més personals que semblaven no haver-se tocat tant anteriorment, però que al mateix temps feia perdre el caràcter de fons creat per als personatges. Les situacions de caos típiques del poble gal que només en René sabia escriure quasi van diluir-se, i en una trentena d'anys només va fer nou àlbums més. Diversos d'ells amb diferents tocs d'homenatge als seus propis personatges, inventant-se, per exemple, que compartien dia de naixement, encara que es contradigués amb l'àlbum d'Obèlix i Companyia.

Però malgrat els seus intents de continuació, l'Astèrix original, el d'en Goscinny, sembla que ja fa temps que no hi és, per què ja no té noves històries per a explicar. I que això es desprengui en llegir un nou àlbum és trist.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Colomada 8 - Què ets tu?


Colomada 7 - Colomada 8 - Colomada 9

Colom1: Què ets, tu?
Cosa rara: Un colom.
Colom1: Un colom?! Com pots ser tu un colom?!
Colom2: Hola, què sou?

diumenge, 27 de setembre de 2009

Ramon Llull: La controvèrsia jueva

He de confessar que aquest àlbum, acabat de publicar per Glénat, el vaig començar a llegir carregat de prejudicis. Aparentment era un altre obra que tenia la intenció de, impulsat per una manca d'imaginació, parasitar com a una sangonera a un personatge conegut, com seria el cas d'El Jove Sherlock Holmes, Els Bessons Tarzan o El Retorn de Dràcula XLII. Només que en aquest cas ho feien amb el personatge que es considera pare de la prosa en català, per així engalipar-nos als catalans per a que els compréssim el seu producte prefabricat. Tenia tota la pinta de voler ser una mena d'El Nom de la Rosa però en què el religiós perspicaç fos en Llull. Paper que no semblava escaure-li gaire.


No és que hi entengui massa en història, però havent-lo llegit no semblava que les intencions anessin per aquí. De fet, fins i tot semblaria que en realitat en Ramon Llull no era més que una excusa. Un fil que permetia a l'autor, l'Eduard Torrents, de fer un retrat de l'Europa de l'època. Que s'ha documentat no hi ha cap dubte. No em calia llegir la gran quantitat de notes amb què ha facit el final de volum per a adonar-me'n. Tot i que si ell no m'ho hagués escrit el meu desconeixement no m'hauria permés adonar-me de la inclusió de llicències anacròniues com la de la intervenció de l'Arnau de Vilanova.

I amb tot, sí que l'obra sembla feta a mida per al beat. Marejant-nos amb cabalística i alquímia, s'intenta farcir la part més desconeguda de la seva vida, sobretot per tal d'explicar-nos què el va impulsar a realitzar un canvi de vida tan radical com el que és sabut que va fer, indicant-nos com va fonamentar el coneixement amb el que es basaria la seva prolífica obra.

Quant al dibuix, no està gaire equilibrat. Hi ha hagut una enorme tasca de documentació per a recrear tot l'ambient de l'època. Els paisatges són molt detallats i les estranyes perspectives des de les quals les dibuixa fa pensar en l'ús de fotografies per a copiar-les. Cosa que per cert, hauria tingut força mèrit en tots aquells casos en què el dibuix era d'edificacions avui dia inexistents. En els llapis de l'annex final és on es percep millor el seu art, amb magnífics dibuixos anatòmics captats des d'angles ben difícils. Però en passar-ho a tinta alguna cosa es perd. El traç, molt variable entre les diferents pàgines, perd vida, i no sé si és amb la intenció d'aconseguir personalitat pròpia que en diverses ocasions sembla massa tosc o gruixut pel que la situació exigia. Em queda el dubte de si amb aquest traç i la gamma de colors escollida el que provava era de mimetitzar l'estil de les miniatures medievals.

diumenge, 20 de setembre de 2009

Colomada 7 - Fórmula eslasticinenca


Colomada 6 - Colomada 7 - Colomada 8

Nen dolent 1: Què fas?
Nen dolent 2: Mastego un colom sacsejat, triturat, premsat, liquat, aixafat, deshidratat, trepitjat, pasteuritzat i amb un 10% menys de greix. En vols?

divendres, 11 de setembre de 2009

Colomada 6: Traient de les castanyes


Colomada 5 - Colomada 6 - Colomada 7

Colom: Uhm... es pensen que no els he vist.
Colom: Segur que esperen per llençar-se'm a sobre.
Nen dolent: A la de tres!
Colom: Ahà!
Nen dolent: Una! Dues! Tres!
Colom: Elis! Elis!

dissabte, 5 de setembre de 2009

Més de Marvel i Disney

Volia escriure un segon missatge de recull de totes les imatges que trobés en referència a la compra de la Marvel per part de la Disney, però em sembla que és una tasca impossible i que no hi ha hagut humorista o dibuixant en general que hagi deixat perdre l'oportunitat de fer-ne humor.

A través de La Cárcel de Papel he trobat un matat que sí que que ha fet una gran recol·lecció d'imatges en el seu bloc. Encara que no és tan espectacular com el concurs fet exprés sobre fusió d'imatges, on n'hi ha de realment, mol, molt bones. Val la pena fer-hi una ullada.

A Nariz Puntiaguda hi trobareu una tira sencera de diferents gags sobre les relacions entre els personatges dels dos mons.

I aquesta sí que la penjo:


És la Tira que l'Àlex S. Roca ha penjat tant al seu bloc com a Comicat. L'únic cas que he trobat en català.

dilluns, 31 d’agost de 2009

La Disney ha comprat la Marvel

És la notícia del dia en el món dels còmics i sembla que ja comença a fer-se sentir.
Diuen que el gran primer projecte que sorgirà fruit d'aquesta compra és una pel·lícula musical d'en Hulk amb els seus nebodets de germà desconegut.
Força més informació a La Cárcel de Papel

dijous, 20 d’agost de 2009

Colomada 4: La percepció de la inèrcia



Colomada 3 - Colomada 4 - Colomada 5

Colom: Què és estrany!
Tenia la sensació de què em movia.
Però estic ben clavat a terra
Nen dolent: La catapulta està llesta, senyor

dissabte, 15 d’agost de 2009

Trolls de Troy: l'antropofàgia és divertida

Troy és un món màgic medieval a l'estil d'Arda o Krynn, o el més nostrat Môm, inventat per Christophe Arleston. El planeta està habitat per una fauna extraordinàriament diversa i variada. Els estudiosos d'Ekcmül hi han catalogat setanta-tres milions vuit-centes cinquanta-una mil quatre-centes vint-i-dues espècies animals de les quals setanta-tres milions tres-centes vint-i-cinc mil nou-centes trenta-vuit són especialment perilloses per a l'home.

Enmig de tanta fauna, entre les espècies més temudes per l'home hi ha els trolls, éssers que també tenen un cert grau de conciència i civlització, però amb una força i gana descomunal. Gana especialment dirigida cap als humans, ja que com diu en Teträm "menjar carn humana de tant en tant és bo per a la salut".

Quan s'ho proposen la seva destrucció és fa quasi imparable. Quasi. Igual que en Superman amb la criptonita, els trolls tenen un punt feble: poden ser encantats amb relativa facilitat i posats sota l'esclavatge dels humans. És el que passa a l'inici del primer àlbum i el que inicia el primer cicle que en durarà quatre.

D'aquesta manera, fent-los costat en la seva odissea per alliberar els trolls encantats, l'autor aconsegueix que el lector es faci amic d'uns éssers antropofàgics que sense cap mena de mirament i amb un absolut menyspreu pels humans i la seva vida els van matant i torturant de les formes més violentes i doloroses.

A França, la col·lecció va començar com a una seqüela de l'exitosa sèrie Lanfeust de Troy, però el seu èxit va superar l'original i ja n'han publicat 12 volums. A Espanya els 8 primers han estat editats en dos recopilatoris de quatre vòlums cada un, en el magnífic segell BD de Planeta de Agostini.

Magnífica per què en una edició molt curada i amb pinta de resistent han aconseguit vendre'ls al preu de només 20 euros per volum. 5 per àlbum. Tot un regal considerant-ne el contingut.

La col·lecció va tenir tant d'èxit que, tot i ser la sèrie original, més tard en van publicar, en altres dos volums d'idèntiques característiques, la sèrie Lanfeust de Troll. Espero que ara que a França ja han publicat el dotzè àlbum dels trolls, aquí publiquin un tercer volum recopilador de la sèrie i que ja posats també treguin Lanfeust des Étoiles, Lanfeust Odyssey, Les Conquérants de Troy, Gnomes de Troy, Légendes de Troy i L'Encyclopédie anarchique du monde de Troy. Tot dibuixat per molts artistes diferents però sorgit del cap de la mateixa persona.

Sí, en efecte. L'univers de l'Arleston fa molts d'anys que té molt èxit al país del nord.

diumenge, 2 d’agost de 2009

Últim guanyador dels premis ComiCat: jo!

Sí senyors. Després de premiar a tot d'autors nacionals estrangers jo he rebut l'últim premi dels Premis Comicat 2009.

Que en quina categoria? “Millor dibuixant”? “Millor guionista”? Err... doncs no. La de “Millor sort en el sorteig”. Ha estat un premi per a la participació en les votacions de millors algús. De totes maneres, moltes gràcies als de ComiCat pel detall.

El premi ha estat el llibre de la imatge. “Els caràcters" de Teofrast. Un llibre curiós. L'editor es deuria trobar en la situació de dir-se “vull vendre un llibre escrit fa més de dos mil·lennis, però aquesta informació per si sola ja pot adormir més d'un lector”, pel que deuria concloure que presentar amb lletres més grans els pocs dibuixos fets pel millor caricaturista que tenim al país (aka Joan Vizcarra), faria que molta gent pogués entendre que es tractava d'un text humorístic i s'agafés el llibre per a fer-hi una ullada.

Si algú volia saber com és el dibuix d'aquest gran artista quan no es dedica a fer caricatures amb aquesta obra té l'oportunitat de comprovar-ho.
Quin gran comicaire que tindríem si alguna vegada es decidís a explorar aquest camp. Però clar, entenc que es quedi en el que és el rei.

dimarts, 7 de juliol de 2009

I “plop”! Ja tenim aquí l'Ot

Estava tafanejant per l'Fnac, quan em trobo dos mossos alts, grenyuts, peluts, vestits amb cuirs, tatuats, pircinejats, carregadíssims de metall i amb l'externalització d'una enorme necessitat de què tothom els classifiqués com a macarres. Doncs això que un d'ells s'atura davant una pila d'Ots i li diu al seu company que el fullegi, cosa que fa seguidament amb un tendre somriure a la cara. Em va cridar l'atenció, la veritat.

L'Ot el Bruixot és un personatge de còmic creat per en Picanyol ja fa 38 anys a la Revista Cavall Fort, motiu pel que la Norma ha volgut aprofitar per treure'n una edició especial per al 40è aniversari (digues-los impacients, si vols). Des de llavors ençà, el seu autor no ha parat de dibuixar dos acudits cada dues setmanes. La revista Cavall fort està pensada per a lectors entre més o menys 6 i 12 anys. Això vol dir que, fent càlculs, hi haurà gent de vora els 50 anys que el recordarà amb afecte de la seva infantesa. Potser sí, doncs, que ja tocava fer una bona edició. Però una de bona, bona. Tinc antics relligats de “millors tires” de l'Ot publicades per Pirene o La Galera, però encara ningú havia assumit la tasca de publicar la totalitat de les tires dibuixades sobre el personatge (bé, excepte les que facin vergonya al propi autor per ser massa dolentes, segons paraules d'aquest) en una sola col·lecció recompiladora. Segons la propaganda de Norma el primer volum que ja ha sortit és una reunió de les millors tires. Però només és propaganda buida. En principi, el pla editorial és publicar-ne un llibre nou a cada Sant Jordi per a recollir-les totes. Per això el llibre té un 1 ben visible. Fent càlculs, crec que encara en poden aparèixer més de 5 llibres més com aquest, o sigui que encara tindrem Ot per estona.

Però què té aquest personatge que sigui tan entranyable? Quan vaig saber que sortia, no vaig poder estar d'esperar-me a la data de la seva publicació per comprar-me'l i tot i així he de dir que en llegir-me'l crec que en cap moment vaig posar-me a petar de riure o em vaig veure'm forçat a parar de llegir pel mal que em provocava als abdominals, com m'ha passat amb tants altres còmics. Només em va dibuixar un somriure a la cara. Un somriure, això sí, que no em va abandonar en tota la lectura. Així doncs, per què tenia tantes ganes de comprar-lo? Què té aquest còmic que atregui als lectors actuals del Cavall Fort, als que el llegien fa 40 anys i fins i tot als macarres?

L'Ot és el paradigma de còmic carismàtic. En Picanyol, suposo que sense ni adonar-se'n, ha aconseguit crear un personatge en què la seva atracció rau no pas en l'extrema brillantor de cada acudit, sinó en l'entranyabilitat del personatge. Una característica que em sembla que comparteix amb Les Tres Bessones, malgrat que personalment no m'atreguin tant l'atenció. L'Ot sempre sap com sortir-se'n. Amb un “plinc!” o “plop!” sempre troba la solució, i amb suma facilitat ajuda al necessitat, humilia a forts, rics i poderosos i aconsegueix sortir airós d'un mal pas. És cert que és molt confiat de si mateix, fins a cert punt un cregudet, i que a vegades s'entreté fent la guitza a la seva dona o al màrtir del seu mussol, però no crec que això el faci menys carismàtic i estimat per al seu lector.

Espero que sigui un èxit de vendes (em sembla que ja partien d'aquesta idea, veient la facilitat amb què es trobava el llibre) i que no hi hagi impediments per poder tenir la col·lecció sencera.

dilluns, 29 de juny de 2009

Colomada 0 - El per què de tot plegat




Colomada 0 - Colomada 1

En aquells casos en què aporti informació rellevant, sota les colomades hi posaré una transcripció del text que permeti a qui li plagui traduir-lo amb un traductor automàtic.

A finals del segle XX, una nova moda es va estendre entre els vailets de Barcelona.
Maltractar, fer patir, torturar, matar, i fins i tot fer veure la padrina a la creixent superpoblació de coloms.
En poc temps, cap racó del món va tornar a esdevenir un racó de resguard per a aquesta espècie.
Pròximament...

dilluns, 22 de juny de 2009

Què està passant a l'Iran?

A l'Iran s'han alçat com no ho havien fet en dècades i ho han fet per exigir els seus drets i les seves llibertats. Sembla que l'espurna de la recent tupinada ha estat l'únic que calia per encendre la flama del poble i despertar-lo de la seva letargia de resignació a la tirania totalitària. Sincerament, veure la gent manifestant-se en massa per un futur millor en una terra en què porten dècades executant als opositors aconsegueix emocionar-me. És signe evident de què la població n'està fins al cim de la teocràcia que els asfíxia i no els deixa viure.

Tot i així, al voltant meu, he pogut observar mostres d'incomprensió fins a cert punt esperpèntica, del que hi està passant. Sembla que hi hagi gent que no entengui res.

En aquests dies trobo recomanable que en situacions d'aquest tipus s'aconselli llegir la fantàstica novel·la gràfica de Persèpolis, publicada reeixidament (va per la tercera edició) de forma integral (en un sol volum) en català per Norma Editorial. No recomeneu la pel·lícula. No aconsegueix transmetre tant.

L'autora és molt clara en aquest llibre. Sovint se'ns ha presentat a occident a la població iraniana com a una secta enorme basada en l'odi que no pensa en altra cosa que en la destrucció d'occident i de l'infidel en general. Gent amb el cervell podrit per al religió i el fanatisme amb la qual és absolutament possible tenir esperances d'una conversa raonada. Suposo que malgrat la bona intenció amb què van ser fetes, obres com “No sense la meva filla” han ajudat a contribuir a aquesta imatge.

Marjane Satrapi, a través de les vivències i anècdotes de la seva vida, ens presenta un retrat molt diferent de la societat iraniana. Una gent que segons ella viu oprimida per un sistema dictatorial de bojos religiosos que tortura amb les seves polítiques a la societat, inspirant-los massa por en tot allò pel que poden ser sancionats, com per permetre'ls de pensar en els seus drets inherents, empenyent-los a viure una doble esquizofrènica vida sense relació a dins i fora de ses cases. Un sistema que es va establir no per què els iranians ho desitgessin sinó simplement per què en la revolta de caire democràtic contra el Xa de Pèrsia van saber aprofitar el caos generat per establir-se en el poder.

La veritat és que el retrat és esperançador. Per ella els iranians no són més que víctimes que voldrien viure sense por. Com ens passaria a nosaltres si visquéssim en una dictadura ultracatòlica. Un retrat que fins fa poc pensava que potser era irreal. La família de la Marjane formava part de la burgesia del país i tenia lligams amb la família reial. O sigui que es trobava entre la gent il·lustrada de la seva terra, amb perfils ben diferents dels de les masses analfabetes que la poblen. Em feia la sensació que aquest detall podria ser un biaix massa profund com per ser representatiu de la societat iraniana.

Els últims fets, però, semblen demostrar-me que m'equivocava i que el còmic va ser capaç de dibuixar-ne un sector molt important. Per tot això recomano que qui encara no ho hagi fet se'l llegeixi. Possiblement l'ajudi a entendre el que hi està passant. Sobretot la primera i la quarta part. Les parts en què se centren en el seu periple europeu, són per mi força sobreres i poc interessants, tant en el còmic com en el que esperona la meva recomanació. No el fan, però, desmereixedor de ser llegit.

Per cert, si voleu llegir-ne una crítica si més no treballada del còmic, us recomano la que en fa en Jan.

dilluns, 15 de juny de 2009

El català entra per fi a l'Univers DC



Per fi, després de publicar-se tant i tants còmics en català, la nostra llengua ha pogut entrar a l'Univers DC gràcies a l'àlbum de Batman acabat de sortir pel Saló del Còmic de Barcelona titulat El Cavaller i el Drac.

Dic que és la primera entrada del català en l'univers DC, per què tot i que la mateixa aliança editorial (Planeta Agostini + Grup 62), ja va publicar el (per mi sobrevaloradíssim) còmic de Watchmen, que era de la DC, aquest no s'ambientava en l'univers superheroic de Batman, Superman, Flash o Llanterna Verda.

Sempre s'havia adduït que no es podia comercialitzar còmics de superherois en català per la seva nul·la tirada de vendes. I jo que em crec que això pot aplicar-se a l'Spiderman de l'Straczynski o a qualsevol del que en aquell moment se n'estreni una pel·lícula, però en fi... aquest cop era diferent. Aquest cop, si no l'haguessin fet en català hauria estat per a matar-los. El còmic estava ambientat a Barcelona.

Fent una ràpida recerca en el Google he pogut veure que tothom ha pensat en el mateix en llegir-lo: fa igual que en Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona. La ciutat, en comptes de ser un simple escenari de l'acció es converteix en un dels personatges de la trama. Que converteix el còmic en una postal de Barcelona, vaja. És tot un elogi que gent de fora converteixi la teva ciutat en un element de marxandatge, però hi veig una diferència important amb la pel·lícula. En aquest cas no es tracta d'encisar el públic estranger amb les meravelles de Barcelona, sinó aprofitar-se del xovinisme català i espanyol per a què el comprin. Ei, i val a dir que els ha funcionat de conya.

S'ha d'agrair que el dibuixant fos català i la colorista aragonesa resident a Barcelona. Segurament, això és el que va evitar que de fons hi hagués sevillanes, toreig (un moment es veu la Monumental, però té excusa: li ve de camí i arquitectònicament també té el seu què) i el pitjor de tot que he arribat a veure en sèries de tot arreu en què apareixia Barcelona: gent dormint amb barrets mexicans pels carrers no asfaltats ni amb llambordes. En David Macho seria l'inspirador del tema de la llegenda de Sant Jordi que regeix l'argument del llibre, i suposo que de retruc l'aparició del Dia del Llibre i la Rosa o l'escena en què en Batman ataca l'enemic amb una quatribarrada (vull pensar que si es veuen tres barres és per una qüestió d'angle) en mà.

Quins són els elements que em fan pensar que l'aparició de Barcelona en el còmic està pensat per vendre'ns-el a nosaltres i no a l'estranger? Aquests:

Títol del llibre: “El cavaller i el drac”. Una clara referència al contingut santjordista del llibre.
Pàgina tres: es diu que Catalunya és un país.
Pàgina sis: es diu que el català d'en Bruce ha millorat moltíssim (això em va semblar força còmic).

Mirem, en canvi, què apareix a la versió en castellà del còmic:

Títol del llibre: “El caballero del dragón”. Passem del sentit santjordista i fem que soni més potent.
Pàgina tres: Catalunya perd la categoria de país.
Pàgina sis: evidentment, el que ha millorat és el castellà d'en Bruce.

Potser algú altre hagi vist algun canvi interessant que vulgui donar a conèixer. És ben bé que donen al públic el que vol. No tot, ha canviat, però. En les dues llengües, a la pàgina 4, fa servir Catalunya com a una referència internacional i a la set es diu que la Diada de Sant Jordi és la celebració nacional de la llegenda. Seria interessant llegir la versió en anglès. La previsualització de mostra dóna a entendre que és més propera a la versió castellana que a la catalana. El millor de tot és que donat que Sant Jordi també és el patró d'Aragó, Castella, Portugal, Anglaterra, Etiòpia, Geòrgia, Lituània, Grècia, Palestina i Rússia podran reciclar uns quants cops el mateix argument per seguir-ne obtenint sucosos beneficis comercials.

El còmic m'ha semblat força pla i buit de contingut. Però al cap i a la fi ha estat el primer còmic de l'Univers DC que ha pogut veure el català. Quant trigarem a veure el mateix en l'Univers Marvel?

Per cert, algú sap dir-me d'on coi està enfilat el Batman de la portada?

dilluns, 8 de juny de 2009

Premis comicaires

Arran del recent Saló del Còmic Internacional de Barcelona s'han donat a conèixer els següents premis:

Premis del Saló del Còmic 2009


• Gran premi del Saló: Ana Miralles

• Millor obra estrangera / Jaime Hernandez La educación de Hopey Glass (Ediciones La Cúpula)

• Premi Josep Toutain a l’autor revelació / Pere Mejan La Revolución de los Pinceles (Dolmen)

• Millor obra/ Las serpientes ciegas de Felipe Hernández Cava i Bartolomé Seguí (BD Banda)

• Millor guió/ Felipe Hernández Cava per Las serpientes ciegas

• Millor dibuix/ Pere Mejan per La Revolución de los Pinceles

• Millor obra/ Cava y Seguí per Las serpientes ciegas

• Millor revista/ Amaníaco

• Millor fanzine/ Rantifus

• Premi a la divulgació de la historieta / Álvaro Pons per La cárcel de papel

• Premi a la llibreria especialitzada / Continuará (Barcelona)

• Premi popular a la millor obra / Orn 2 de Quim Bou (Dolmen)

Premis de Comicat

Millor còmic (traduït o publicat originalment) en català l'any 2008 / Quim Bou L'Illa de la mà (Dolmen Editorial)

Millor dibuixant (traduït o publicat originalment) en català l'any 2008 / per L'Incal (Glénat) Moebius

Millor editorial que hagi publicat en català de l'any 2008: / Glénat

Millor guionista (traduït o publicat originalment) en català l'any 2008 / Quim Bou
Premi especial Comicat 2009 / Oriol Garcia i Quera

Bé, em podria haver jugat diners amb la previsió de l'Editorial pñúblicadora en català, però no ho vaig fer, ximple de mi. En Quim Bou destaca pel seu nivellàs que li ha permès un triplet. Que quedi clar que amb el missatge anterior no estava exagerant pas res.

En el cas de Comicat trobo a faltar una categoria per a simplement el millor comicaire català (o en català, si vols). Per als premis del Saló trobo a faltar que no hi hagi ni una sola categoria que faci referència a Catalunya o al català. Aspirar a la internacionalització no ha d'implicar ignorar el que hi ha a la terra. Em sembla també, que ja estaria bé que s'actualitzessin una mica i incloguessin una categoria per als webcòmics. Això no ho demanaré a Comicat, sé que l'oferta en català és tan escassa que no dóna per a un premi amb cara i ulls, però als premis del Saló clama al cel que ja toca.

dimecres, 27 de maig de 2009

Harry Potra i la veritat de la bona

Aquest divendres comença el Saló Internacional del Còmic de Barcelona (si voleu veure l'enllaç en català, haureu de pitjar la bandereta, es veu que hi ha llengües més internacionals que d'altres), on com és tradicional hi haurà un munt de còmics, exposicions; molts autors d'aquí i de fora, firmant, conferenciant i fins i tot fent classes magistrals; però on també hi haurà, no ho oblidem, la zona de fanzines on tota mena de dibuixants s'atreviran a exposar carregats d'il·lusió aquelles obres que han fet al marge de qualsevol editorial.

Val la pena passejar-s'hi i fer-hi una ullada. A vegades un s'hi endú sorpreses. Potser les enquadernacions i la qualitat de les reproduccions no són les millors del mercat, però entre la bona quantitat que s'hi poden arribar a presentar hi ha realment de tot i per a tots els gustos.

Si ja us hi heu passejat altres vegades, potser us haurà cridat l'atenció que hi ha una paredeta que s'endú el premi en quant a visites (estic segur que els de les paradetes veïnes s'hi han fixat detingudament mentre feien xerricar les dents d'enveja) arribant a crear cues per a la dedicatòria del seu fanzine com si d'un Ibáñez es tractés (bé, potser exagero, però ja m'enteneu).

El secret d'aquest èxit és el Harry Potra, una paròdia embogida del famòs mag estudiant que basa la seva línia argumental en un punt molt senzill: les anades d'olla.

Després dels set reeixits números anteriors, arriba a aquesta edició, la vuitena i última part. Qui vulgui pot comprar tots els números per separat. Però qui no els tingui i desitgi bon preu també pot comprar-s'ho tot de cop en un sol volum.

Potser us esteu preguntant: de debò està tan bé aquest simple fanzine per a què el recomani? Home... és que entre les vora 300 pàgines que calculo que deu tenir la sèrie, n'hi ha 4 de meves, i gràcies això puc arribar a dir que he participat en la mateixa publicació que el gran Quim Bou (o que ell ha col·laborat amb mi, què coi), el qual s'ha entretingut fent diverses aportacions al llarg de la nissaga, passant-s'ho en l'execució, tan bé com una criatura, molt em temo. Ni sap qui sóc ni m'ha vist mai en persona, però aquí queda. No tothom ho pot dir. Ara només em queda coure una truita de patates reconstruïda i/o esferificada amb en Ferran Adrià.

divendres, 22 de maig de 2009

S'ha acabat l'era dels mangues barats en català


Fa uns anys no hi havia pràcticament cap còmic editat en català. De mangues crec que només s'havien publicat Bola de Drac i Doraemon. Per què eren personatges que la població catalana només s'imaginava en català així com èxits editorials indiscutibles, amb poques probabilitats d'error en la inversió editorial. I tot i així, quan es van decidir per reeditar el segon, només es varen atrevir a fer-ho en castellà.

El que hauria estat altres grans èxits entre el públic català, com ara el Dr. Slump o One Piece tampoc han vist mai la llum en aquesta llengua (Planeta està insinuant que la roboteta podria ser reeditada pel Saló del Manga, creueu els dits, a veure què fan).

I quan dic fa uns anys no m'estic remuntant a dècades enrere. Només cal retrocedir-se al 2005.

Però de cop, una editorial ho va canviar tot. Quina sorpresa m'enduria un bon dia en veure a la botiga de còmics InuYasha traduït al català! Qui era la intrèpida editorial que s'havia atrevit a córrer tal risc? La resposta era Glénat. Editorial que ha aconseguit consolidar-se com a la primera editorial del còmic en català. Quants cops havia sentit lamentar-se editors de què si no publicaven en català es devia a què no els donava prou beneficis degut a la petitesa del seu mercat? Doncs alguna cosa devia estar fent bé aquesta editorial, per poder permetre treure una col·lecció rere l'altra. Fins a la data, l'editorial ja ha tret 10 col·leccions de manga en català, de les quals 7 segueixen obertes i publicant-se simultàniament. O sigui que de mercat de manga en català sí que n'hi havia. I el que ja era increïble i ratllant un fenomen paranormal, es publicava no només a un preu no més car que el castellà sinó que fins i tot més barat! Els volums en format tankoubon valien 5 euros en català front 7 de la versió en castellà.

Això va introduir certa competència entre editorials per allò econòmic del dilema del presoner: si cap editorial edita en català totes hi guanyen: els catalanoparlants es foten i no tenen més remei que comprar en l'únic que hi hagi. Si no tenen opció de tria compren igual. Però a partir del moment en què una ho fa, es pot endur tal quota de mercat que obligui a les altres a traduir per duplicat també les seves obres, arribant a una situació final en què totes han de fer una inversió més elevada que la que es feia quan no hi havia el català, perjudicant-se així entre elles, però vés per on afavorint al consumidor. Per això Planeta Agostini ha estat explorant el mercat, publicant llibres del Detectiu Conan amb compta gotes i Norma Editorial ha endegat el seu web per a les publicacions en català.

L'última col·lecció que ha tret l'editorial ha estat Cinturó Negre sèrie famosa per haver estat emesa per TVC i que segons l'editorial ha estat un èxit magnífic, venent-se en català tants exemplars com els que normalment vendria una edició en castellà de manga per a tota Espanya. Em va escamar una mica que el preu hagués pujat a 7 euros, però no per això, com tants d'altres, el vaig deixar de comprar. Suposo que això va ser el que va acabar de decidir l'editor.

Abans d'ahir, en Joan Navarro, cap a Espanya de Glénat va fer un comunicat en què explicava que es veia econòmicament obligat a pujar a 6,5 euros el preu de tots els tankoubon que publiquen a 5 euros. De fet en el comunicat s'hi diuen moltes coses interessants. Primer de tot, que és absolutament fals que la seva oferta editorial es degui a les subvencions de la Generalitat. És una inversió seva. Però el que més m'interessa són les xifres. De moment ja porten publicats 161 títols (Tan impensable fa només un lustre!) arribant a unes xifres totals de 250.000 exemplars venuts. Però encara que les xifres globals siguin engrescadores, fent números, això vol dir que es venen una mitjana de poc més de 1.500 exemplars de cada títol. Segona La Cárcel de Papel, la tirada mitjana espanyola és d'uns 2.000 o 2.500 exemplars per número. No són unes vendes ridícules, per tant. Però clar, el còmic de mitjana tampoc és tan barat per pàgina. De fet pocs es poden permetre fer aquests preus. Només els que són molt petitons o els grans èxits de vendes d'Ediciones B.

Per tant, s'entén la pujada. Quan un mira la reacció al comunicat de l'espanyolam nacionalista que no compararà mai aquests mangues un pensaria que realment, la publicació intrínseca d'aquests volums en català és un ultratge a Espanya i al castellà. Per cert, em fa gràcia llegir que la no publicació en castellà és una discriminació dels castellanoparlants. Si realment és així, com n'arribem a estar de discriminats els catalanoparlants, no creieu? En canvi, els catalanoparlants (els afectats), reaccionen no enfadant-se amb l'editorial sinó donant comprensivament les gràcies per tota la feina feta i assegurant-ne la fidelitat.

Jo no seré menys. Gràcies per tot Glénat!

Digueu-me profeta, però crec que tornaran a guanyar els Premis Comicat d'Enguany. No tenen rival.

Per cert, hi ha altres xifres molt interessants que també m'agradaria conèixer. Quin percentatge de còmics venen de les mateixes col·leccions en català i castellà a Catalunya? I quin percentatge dels de català es ven a Catalunya i quins altres a altres zones del domini lingüístic. Estaria bé saber-ho.
Cerca'ns a Google+