dimarts, 7 de juliol de 2009

I “plop”! Ja tenim aquí l'Ot

Estava tafanejant per l'Fnac, quan em trobo dos mossos alts, grenyuts, peluts, vestits amb cuirs, tatuats, pircinejats, carregadíssims de metall i amb l'externalització d'una enorme necessitat de què tothom els classifiqués com a macarres. Doncs això que un d'ells s'atura davant una pila d'Ots i li diu al seu company que el fullegi, cosa que fa seguidament amb un tendre somriure a la cara. Em va cridar l'atenció, la veritat.

L'Ot el Bruixot és un personatge de còmic creat per en Picanyol ja fa 38 anys a la Revista Cavall Fort, motiu pel que la Norma ha volgut aprofitar per treure'n una edició especial per al 40è aniversari (digues-los impacients, si vols). Des de llavors ençà, el seu autor no ha parat de dibuixar dos acudits cada dues setmanes. La revista Cavall fort està pensada per a lectors entre més o menys 6 i 12 anys. Això vol dir que, fent càlculs, hi haurà gent de vora els 50 anys que el recordarà amb afecte de la seva infantesa. Potser sí, doncs, que ja tocava fer una bona edició. Però una de bona, bona. Tinc antics relligats de “millors tires” de l'Ot publicades per Pirene o La Galera, però encara ningú havia assumit la tasca de publicar la totalitat de les tires dibuixades sobre el personatge (bé, excepte les que facin vergonya al propi autor per ser massa dolentes, segons paraules d'aquest) en una sola col·lecció recompiladora. Segons la propaganda de Norma el primer volum que ja ha sortit és una reunió de les millors tires. Però només és propaganda buida. En principi, el pla editorial és publicar-ne un llibre nou a cada Sant Jordi per a recollir-les totes. Per això el llibre té un 1 ben visible. Fent càlculs, crec que encara en poden aparèixer més de 5 llibres més com aquest, o sigui que encara tindrem Ot per estona.

Però què té aquest personatge que sigui tan entranyable? Quan vaig saber que sortia, no vaig poder estar d'esperar-me a la data de la seva publicació per comprar-me'l i tot i així he de dir que en llegir-me'l crec que en cap moment vaig posar-me a petar de riure o em vaig veure'm forçat a parar de llegir pel mal que em provocava als abdominals, com m'ha passat amb tants altres còmics. Només em va dibuixar un somriure a la cara. Un somriure, això sí, que no em va abandonar en tota la lectura. Així doncs, per què tenia tantes ganes de comprar-lo? Què té aquest còmic que atregui als lectors actuals del Cavall Fort, als que el llegien fa 40 anys i fins i tot als macarres?

L'Ot és el paradigma de còmic carismàtic. En Picanyol, suposo que sense ni adonar-se'n, ha aconseguit crear un personatge en què la seva atracció rau no pas en l'extrema brillantor de cada acudit, sinó en l'entranyabilitat del personatge. Una característica que em sembla que comparteix amb Les Tres Bessones, malgrat que personalment no m'atreguin tant l'atenció. L'Ot sempre sap com sortir-se'n. Amb un “plinc!” o “plop!” sempre troba la solució, i amb suma facilitat ajuda al necessitat, humilia a forts, rics i poderosos i aconsegueix sortir airós d'un mal pas. És cert que és molt confiat de si mateix, fins a cert punt un cregudet, i que a vegades s'entreté fent la guitza a la seva dona o al màrtir del seu mussol, però no crec que això el faci menys carismàtic i estimat per al seu lector.

Espero que sigui un èxit de vendes (em sembla que ja partien d'aquesta idea, veient la facilitat amb què es trobava el llibre) i que no hi hagi impediments per poder tenir la col·lecció sencera.
Cerca'ns a Google+